Montserrat Viaplana

MAGDALENA BAXERAS GALERIA D'ART
Barcelona, abril de 1994

MONTSERRAT VIAPLANA
UNA OBERTURA EXPRESSIONISTA A L'INFINIT

El concepte d'obra oberta es deu a Umberto Eco; en ell, qualsevol obra d'art pot oferir diferents interpretacions, i a mes l'artista pot mostrar la seva pròpia visió de l'obra. Obviament, aquestes consideracions no es donen en totes les tendències artístiques, sinó que mes aviat s'estenen al voltant de plantejaments expressionistes sorgits dins la segona meitat d'aquest segle.
Em refereixo, com es clar, a l'abstracció. Allò més informal facilita perfectament que una peça artística representi quelcom més d'allò que prèviament el seu suport li obliga a ensenyar.
El fet d'expansionar-se fora del seu propi cos compositiu, obliga a un doble joc simultani: l'artista intenta exhibir «alguna cosa» que no és implícita en l'obra, i l'espectador ha de transportar la se­va imaginació cap a un terreny totalment causal.
Precisament el tema de la natura —ja de per si molt extens i variat— ultrapassa contínuament la línia de la realitat per situar-­se, amb celeritat, en el camí d'allò que es intangible.
És per això que el món terrenal, amb els mars, les muntanyes, els arbres, els volcans o les roques, es contraposa a una visió incorpòria de la realitat, es a dir, d'allò que té d'espiritual i d'abismal. Si, a més, hi afegim la idea de fer una obra oberta des de la pers­pectiva d'un món sobrenatural, tindrem la solució per oferir una obra plena d'interrogants i de preguntes que caldrà respondre.
Totes aquestes consideracions es donen en l'obra recent de Montserrat Viaplana, la qual, des d'una òptica plenament expressionista, fa referència a situacions que provoquen l'expectació de l'observador neutral. L'aplicació de diverses gammes cromàtiques amb infinites tonalitats i tractades amb una tècnica molt elaborada i personal, fan que la seva plasticitat desperti molt d'interès.
Els paisatges de Montserrat Viaplana, des d'una visió «ober­ta», permeten somiejos i disparitats, que ens obliguen a acti­var, i en conseqüència a fer discórrer, la nostra imaginació.
En cap moment ens deixa absolutament indiferents.
Montserrat Viaplana ha anat evolucionant i a la vegada madurant les seves propostes; paulatinament ha passat d'una figura­ció lleugera —però sempre amb matisos expressionistes— al seu quefer actual, on el color hi desenvolupa una tasca essencial. Veritablement és aquest el camí a seguir, sense interrupcions ni titubeigs de cap mena. Viaplana, ben segur que el recorrerà sense mirar enrere. Tanmateix, el camí de retorn sempre hi es present... espero, però, que mai li faci falta tornar-hi. Ja està be on està.

RAMON CASALÉ
Membre de l'Associació Internacional de crítics d'art