DIARI GRAN SANT CUGAT – Cultura
Canals, trenta anys de lluita
Montserrat Viaplana es un excel·lent testimoni de com es poden incloure en una mateixa obra diverses tècniques pictòriques: acrílic, resines, tinta xinesa, noguerines... L'artista es mou dins del terreny abstracte amb senyals esporàdiques de figuració
i per damunt de tot, una obra plena de conceptes informalistes,
de colors neutres, vermells, terres i ocres, enmig de formes geometritzants, que provoquen l'emoció de ¡'espectador.
Canals, trenta anys de lluita
Montserrat Viaplana es un excel·lent testimoni de com es poden incloure en una mateixa obra diverses tècniques pictòriques: acrílic, resines, tinta xinesa, noguerines... L'artista es mou dins del terreny abstracte amb senyals esporàdiques de figuració
i per damunt de tot, una obra plena de conceptes informalistes,
de colors neutres, vermells, terres i ocres, enmig de formes geometritzants, que provoquen l'emoció de ¡'espectador.
Artistes per un nou segle
Canals Galeria d’art. Setembre de 1996
La pintura de Montserrat Viaplana es un excel·lent testimoni de com es poden incloure en una mateixa obra diverses tècniques pictòriques: acrílic, resines, tinta xinesa, noguerines, etc..., cosa que dóna a la seva obra un caire molt personal.
L'artista es mou dins del terreny abstracte, tot i que fa uns anys apareixien en les teles certes al·lusions a la figuració humana
-rastres femenins- i animals-ocells. Ara, predominen els colors neutres, vermells, terres i ocres, enmig de formes geometritzants: línies horitzontals i diagonals que travessen l'espai.
E! gest es un dels elements que reafirmen, sí mes no, el motiu principal, i que l’ha conduïdada a obtenir una obra plena de conceptes informalistes. És un gest meditat, reflexiu, sense massa agressivitat, només necessària per assolir els objectius desitjables de transmetre emocions a l'espectador i aconseguir que no estigui passiu davant l'obra, sinó que participi, encara que ho faci espiritualment.
Ramón Casalé
Canals Galeria d’art. Setembre de 1996
La pintura de Montserrat Viaplana es un excel·lent testimoni de com es poden incloure en una mateixa obra diverses tècniques pictòriques: acrílic, resines, tinta xinesa, noguerines, etc..., cosa que dóna a la seva obra un caire molt personal.
L'artista es mou dins del terreny abstracte, tot i que fa uns anys apareixien en les teles certes al·lusions a la figuració humana
-rastres femenins- i animals-ocells. Ara, predominen els colors neutres, vermells, terres i ocres, enmig de formes geometritzants: línies horitzontals i diagonals que travessen l'espai.
E! gest es un dels elements que reafirmen, sí mes no, el motiu principal, i que l’ha conduïdada a obtenir una obra plena de conceptes informalistes. És un gest meditat, reflexiu, sense massa agressivitat, només necessària per assolir els objectius desitjables de transmetre emocions a l'espectador i aconseguir que no estigui passiu davant l'obra, sinó que participi, encara que ho faci espiritualment.
Ramón Casalé
MAGDALENA BAXERAS GALERIA D'ART
Barcelona, abril de 1994
MONTSERRAT VIAPLANA
UNA OBERTURA EXPRESSIONISTA A L'INFINIT
El concepte d'obra oberta es deu a Umberto Eco; en ell, qualsevol obra d'art pot oferir diferents interpretacions, i a mes l'artista pot mostrar la seva pròpia visió de l'obra. Obviament, aquestes consideracions no es donen en totes les tendències artístiques, sinó que mes aviat s'estenen al voltant de plantejaments expressionistes sorgits dins la segona meitat d'aquest segle.
Em refereixo, com es clar, a l'abstracció. Allò més informal facilita perfectament que una peça artística representi quelcom més d'allò que prèviament el seu suport li obliga a ensenyar.
El fet d'expansionar-se fora del seu propi cos compositiu, obliga a un doble joc simultani: l'artista intenta exhibir «alguna cosa» que no és implícita en l'obra, i l'espectador ha de transportar la seva imaginació cap a un terreny totalment causal.
Precisament el tema de la natura —ja de per si molt extens i variat— ultrapassa contínuament la línia de la realitat per situar-se, amb celeritat, en el camí d'allò que es intangible.
És per això que el món terrenal, amb els mars, les muntanyes, els arbres, els volcans o les roques, es contraposa a una visió incorpòria de la realitat, es a dir, d'allò que té d'espiritual i d'abismal. Si, a més, hi afegim la idea de fer una obra oberta des de la perspectiva d'un món sobrenatural, tindrem la solució per oferir una obra plena d'interrogants i de preguntes que caldrà respondre.
Totes aquestes consideracions es donen en l'obra recent de Montserrat Viaplana, la qual, des d'una òptica plenament expressionista, fa referència a situacions que provoquen l'expectació de l'observador neutral. L'aplicació de diverses gammes cromàtiques amb infinites tonalitats i tractades amb una tècnica molt elaborada i personal, fan que la seva plasticitat desperti molt d'interès.
Els paisatges de Montserrat Viaplana, des d'una visió «oberta», permeten somiejos i disparitats, que ens obliguen a activar, i en conseqüència a fer discórrer, la nostra imaginació.
En cap moment ens deixa absolutament indiferents.
Montserrat Viaplana ha anat evolucionant i a la vegada madurant les seves propostes; paulatinament ha passat d'una figuració lleugera —però sempre amb matisos expressionistes— al seu quefer actual, on el color hi desenvolupa una tasca essencial. Veritablement és aquest el camí a seguir, sense interrupcions ni titubeigs de cap mena. Viaplana, ben segur que el recorrerà sense mirar enrere. Tanmateix, el camí de retorn sempre hi es present... espero, però, que mai li faci falta tornar-hi. Ja està be on està.
RAMON CASALÉ
Membre de l'Associació Internacional de crítics d'art
Barcelona, abril de 1994
MONTSERRAT VIAPLANA
UNA OBERTURA EXPRESSIONISTA A L'INFINIT
El concepte d'obra oberta es deu a Umberto Eco; en ell, qualsevol obra d'art pot oferir diferents interpretacions, i a mes l'artista pot mostrar la seva pròpia visió de l'obra. Obviament, aquestes consideracions no es donen en totes les tendències artístiques, sinó que mes aviat s'estenen al voltant de plantejaments expressionistes sorgits dins la segona meitat d'aquest segle.
Em refereixo, com es clar, a l'abstracció. Allò més informal facilita perfectament que una peça artística representi quelcom més d'allò que prèviament el seu suport li obliga a ensenyar.
El fet d'expansionar-se fora del seu propi cos compositiu, obliga a un doble joc simultani: l'artista intenta exhibir «alguna cosa» que no és implícita en l'obra, i l'espectador ha de transportar la seva imaginació cap a un terreny totalment causal.
Precisament el tema de la natura —ja de per si molt extens i variat— ultrapassa contínuament la línia de la realitat per situar-se, amb celeritat, en el camí d'allò que es intangible.
És per això que el món terrenal, amb els mars, les muntanyes, els arbres, els volcans o les roques, es contraposa a una visió incorpòria de la realitat, es a dir, d'allò que té d'espiritual i d'abismal. Si, a més, hi afegim la idea de fer una obra oberta des de la perspectiva d'un món sobrenatural, tindrem la solució per oferir una obra plena d'interrogants i de preguntes que caldrà respondre.
Totes aquestes consideracions es donen en l'obra recent de Montserrat Viaplana, la qual, des d'una òptica plenament expressionista, fa referència a situacions que provoquen l'expectació de l'observador neutral. L'aplicació de diverses gammes cromàtiques amb infinites tonalitats i tractades amb una tècnica molt elaborada i personal, fan que la seva plasticitat desperti molt d'interès.
Els paisatges de Montserrat Viaplana, des d'una visió «oberta», permeten somiejos i disparitats, que ens obliguen a activar, i en conseqüència a fer discórrer, la nostra imaginació.
En cap moment ens deixa absolutament indiferents.
Montserrat Viaplana ha anat evolucionant i a la vegada madurant les seves propostes; paulatinament ha passat d'una figuració lleugera —però sempre amb matisos expressionistes— al seu quefer actual, on el color hi desenvolupa una tasca essencial. Veritablement és aquest el camí a seguir, sense interrupcions ni titubeigs de cap mena. Viaplana, ben segur que el recorrerà sense mirar enrere. Tanmateix, el camí de retorn sempre hi es present... espero, però, que mai li faci falta tornar-hi. Ja està be on està.
RAMON CASALÉ
Membre de l'Associació Internacional de crítics d'art
“PAPERS D’ART” Espais.
Centre d’art contemporani. Nº 67
MONTSERRAT VIAPLANA: EL CROMATISME DELS SENTIMENTS
Galeria Magdalena Baxeras i Teatre de L’Eixample. BCN
La pintora Montserrat Viaplana ha protagonitzat recentment a Barcelona dues exposicions, concretament a la galeria Magdalena Baxeras i a la sala d'exposicions del Teatre de l’Eixample. Ambdues mostres son representatives del quefer actual de l'artista, que de manera molt reflexiva va escorcollant en diverses tècniques pictòriques, com son: noguerines, acrílic, resines, tremp, tinta xinesa i aquarel·la, però no les treballa separadament, sinó que en cadascuna de les obres es troben totes elles presents, aconseguint, per tant, uns resultats molt interessants i significatius.
Al marge d'aquesta tècnica tan personal, 'l’artista es mou dins d'un món plenament abstracte, tot i que, a vegades, ha incorporat elements figuratius per reforçar alguna idea conceptual.
MONTSERRAT VIAPLANA: EL CROMATISME DELS SENTIMENTS
Galeria Magdalena Baxeras i Teatre de L’Eixample. BCN
La pintora Montserrat Viaplana ha protagonitzat recentment a Barcelona dues exposicions, concretament a la galeria Magdalena Baxeras i a la sala d'exposicions del Teatre de l’Eixample. Ambdues mostres son representatives del quefer actual de l'artista, que de manera molt reflexiva va escorcollant en diverses tècniques pictòriques, com son: noguerines, acrílic, resines, tremp, tinta xinesa i aquarel·la, però no les treballa separadament, sinó que en cadascuna de les obres es troben totes elles presents, aconseguint, per tant, uns resultats molt interessants i significatius.
Al marge d'aquesta tècnica tan personal, 'l’artista es mou dins d'un món plenament abstracte, tot i que, a vegades, ha incorporat elements figuratius per reforçar alguna idea conceptual.
Hi ha al darrere de cada peça un esperit de representar els sentiments, qüestió aquesta difícil de mostrar de manera tangible, però gràcies al color i a unes determinades formes geomètriques ens permet endinsar-nos emotivament en la seva obra.
RAMON CASALÉ
RAMON CASALÉ
REVISTA “SIETE DÍAS MÉDICOS”, nº 212, maig 1994
En la Galería Magdalena Baxeras expone Montserrat Viaplana
Se trata de una pintura alejada de la realidad, hasta el extremo que el crítico Ramón Cásale, en el catálogo, emplea el concepto, tan caro a Umberto Eco, de «obra abierta» para sugerir las múltiples lecturas que tales telas pueden sugerir. Es, por lo tanto, un arte que, al prescindir casi totalmente de la figuración, se basa mucho más en la imaginación o incluso en la pura
reflexión espiritual.
Los artistas que siguen este camino, que tiene ya una larga tradición (pensemos en De lo espiritual en el arte, de Kandinsky, de principios de siglo), deben cimentar obligatoriamente la solidez de sus cuadros en el uso, lo más preciso y perfecto posible, de la línea y el color. Así lo hace Montserrat Viaplana, mediante un dominio excelente de la materia cromática (colores puros casi siempre) y de la línea, que oscila entre los arabescos sugerentes de una enigmática «escritura» y la pura representación de figuras geométricas flotando en el espacio. A partir de estos elementos pictóricos tan imprescindibles como correctos, el resto se deja a nuestra propia imaginación, a la que se le exige un buen bagaje cultural y una no menos profunda capacidad para la invención de creencias o ensueños. Los mismos títulos de los cuadros lo presuponen, porque se basan en sugerencias espirituales o cosmogónicas: Civilización y cultura, Concepción del espíritu, Mundos opuestos, etc.
Es, pues, una opción bien precisa que la pintora ha ido asumiendo a partir de una evolución desde estadios anteriores, más figurativos. En esta dirección no está sola, ni mucho menos, pero en la contraria ocurre lo mismo, ya que son muchos los artistas que vuelven a la realidad después de haber probado la abstracción. Creo que ambos caminos son defendibles, siempre y cuando (como en el caso de M. Viaplana) haya calidad y decisión personal.
Jaume Socías Palau, Barcelona
Los artistas que siguen este camino, que tiene ya una larga tradición (pensemos en De lo espiritual en el arte, de Kandinsky, de principios de siglo), deben cimentar obligatoriamente la solidez de sus cuadros en el uso, lo más preciso y perfecto posible, de la línea y el color. Así lo hace Montserrat Viaplana, mediante un dominio excelente de la materia cromática (colores puros casi siempre) y de la línea, que oscila entre los arabescos sugerentes de una enigmática «escritura» y la pura representación de figuras geométricas flotando en el espacio. A partir de estos elementos pictóricos tan imprescindibles como correctos, el resto se deja a nuestra propia imaginación, a la que se le exige un buen bagaje cultural y una no menos profunda capacidad para la invención de creencias o ensueños. Los mismos títulos de los cuadros lo presuponen, porque se basan en sugerencias espirituales o cosmogónicas: Civilización y cultura, Concepción del espíritu, Mundos opuestos, etc.
Es, pues, una opción bien precisa que la pintora ha ido asumiendo a partir de una evolución desde estadios anteriores, más figurativos. En esta dirección no está sola, ni mucho menos, pero en la contraria ocurre lo mismo, ya que son muchos los artistas que vuelven a la realidad después de haber probado la abstracción. Creo que ambos caminos son defendibles, siempre y cuando (como en el caso de M. Viaplana) haya calidad y decisión personal.
Jaume Socías Palau, Barcelona
DIARI DE SABADELL, dissabte 19/9/1992
El próximo martes día 22, a las siete de la tarde, está prevista la inauguración en la sala Intel·lecte de la calle Pedregar, 10, de una muestra de la artista Montserrat Viaplana. Nacida en La Garriga, se ha dicho de esta autora que posee una gran calidad subrayándose especialmente su técnica, muy personal.
DIARI DE SABADELL, dissabte 26/9/1992
Montserrat Viaplana, una barcelonesa de singular expresividad artística expone hasta el próximo día 5 de octubre en Intel·lecte, galería de la calle Pedregar, 10. La suya es una obra altamente significativa, dentro del mundo del color y de la imagen, realizada inspiradamente con el pincel y un acopio de materiales afines a su inspiración. Utiliza técnicas muy depuradas y se desenvuelve como pez en el agua en el empleo de las tintas, los acrílicos, y el óleo, ya sea sobre tela o papel. Sabe recrear la belleza del rostro femenino en perfiles puros, alados luego con signos de color.
Todo un acierto por su calidad y originalidad.
REVISTA “SIETE DÍAS MÉDICOS”, nº 145, 2 al 8/10/1992
En la Galería Intel·lecte de Sabadell expone la pintora Montserrat Viaplana una buena serie de sus cuadros, sobre lienzo o sobre papel. Es una pintora muy personal, que expresa perfectamente su modo de ver el mundo, de sentir la vida y el arte. Esto no quiere decir que su pintura haya surgido de la nada, por puro milagro.
En el mundo del arte nunca es así, todo procede de algo anterior; la obra de los hombres es una labor continua, y nuestro orgullo, siempre, es estar insertos en una tradición, aportar una palabra más, personal y cálida, al discurso inacabable del arte. También M. Viaplana lo siente así al hablar con veneración de su maestro, Ramón Capell, el cual a su vez lo había sido de Jordi Alumà... Es ya, pues, hasta cierto punto, la tercera generación del «estilo Alumà» la que se podría rastrear en la pintura de M. Viaplana, aunque el suyo es un arte bien diferente, tanto en la técnica pictórica como en los temas, y sólo muy de tarde en tarde algún rasgo nos recuerda su lejana procedencia.
En cuanto al estilo, más bien podríamos encajar la pintura de Montserrat Viaplana en el ancho espectro de un cierto subjetivismo, a veces lindante con el surrealismo en cuanto a la aparición de imágenes (perfiles femeninos, lunas, pájaros, raíces) que dan misterio al cuadro, misterio que se acentúa con las sugerencias de los títulos. Pero esta expresión de sentimientos más o menos soterrados se subordina siempre a la fuerza de la materia, de la pintura, con una técnica compleja en la que se combinan distintos pigmentos, (acrílicos, tintas), con un resultado brillante, a veces casi de esmalte. Los colores dominantes, negro, gris, rosado, se ponen al servicio de la imaginación de la pintora, que también emplea, a modo de armazón compositivo, unas sutiles líneas blanquecinas que a veces dividen el cuadro en dos sectores distintos: la noche y el día. Por último, hacer constar la peculiar técnica de la pintora para que la retícula del lienzo quede visible en algunos cuadros y le ayude en el acabado de la obra.
En las pinturas sobre papel, naturalmente, ello no existe, todo queda más fluido, más apagado incluso el brillo de la materia, y lo que se pierde en intensidad se gana a veces en poesía.
Jaume Socías Palau, Barcelona
REVISTA GAL-ART, nº 103, octubre de 1992
MONTSERRAT VIAPLANA Intel·lecte (Sabadell)
Dominan en la obra de Montserrat Viaplana dos factores esenciales que acaban siendo determinantes: un cromatismo rico, denso, sugerente, y un amplio y seguro sentido de los ritmos, tanto lineales como de matices.
La obra de Montserrat Viaplana, situada en las orillas subjetivas de una creación natural de la noción misma de paisaje interior, logra proporcionar al contemplador la riqueza de una interpretación personal de la función decisiva del color, que adquiere, en la creación de la artista, una calidad doblemente significativa-intrínseca, por una parte, en su autonomía, y sabrosamente aguda y equilibradamente austera en su capacidad de traducción mental.
Aprecié, particularmente, esta muestra de una artista cuya creación me merece una especial atención.
Félix Blaya
REVISTA JANO, nº 1007, 18 al 24/9/1992
Montserrat Viaplana es una pintora nacida en La Garriga cuya técnica, muy personal y con marcado contenido expresionista, muestra un claro dominio de la forma y el color. Diversos materiales se combinan en sus obras, de forma que en el mismo cuadro podemos observar la utilización de acrílicos, acuarela, tinta china, etc. Los colores configuran un mundo lleno de ilusiones que invitan a la calma y a la reflexión, las formas, que simplemente insinúan montañas o rostros, nos dan una sensación de paisaje irreal. La Galería de Arte Intel·lecte de Sabadell (Barcelona) nos presenta entre el 22 de septiembre y el 5 de octubre su obra más reciente.
El próximo martes día 22, a las siete de la tarde, está prevista la inauguración en la sala Intel·lecte de la calle Pedregar, 10, de una muestra de la artista Montserrat Viaplana. Nacida en La Garriga, se ha dicho de esta autora que posee una gran calidad subrayándose especialmente su técnica, muy personal.
DIARI DE SABADELL, dissabte 26/9/1992
Montserrat Viaplana, una barcelonesa de singular expresividad artística expone hasta el próximo día 5 de octubre en Intel·lecte, galería de la calle Pedregar, 10. La suya es una obra altamente significativa, dentro del mundo del color y de la imagen, realizada inspiradamente con el pincel y un acopio de materiales afines a su inspiración. Utiliza técnicas muy depuradas y se desenvuelve como pez en el agua en el empleo de las tintas, los acrílicos, y el óleo, ya sea sobre tela o papel. Sabe recrear la belleza del rostro femenino en perfiles puros, alados luego con signos de color.
Todo un acierto por su calidad y originalidad.
REVISTA “SIETE DÍAS MÉDICOS”, nº 145, 2 al 8/10/1992
En la Galería Intel·lecte de Sabadell expone la pintora Montserrat Viaplana una buena serie de sus cuadros, sobre lienzo o sobre papel. Es una pintora muy personal, que expresa perfectamente su modo de ver el mundo, de sentir la vida y el arte. Esto no quiere decir que su pintura haya surgido de la nada, por puro milagro.
En el mundo del arte nunca es así, todo procede de algo anterior; la obra de los hombres es una labor continua, y nuestro orgullo, siempre, es estar insertos en una tradición, aportar una palabra más, personal y cálida, al discurso inacabable del arte. También M. Viaplana lo siente así al hablar con veneración de su maestro, Ramón Capell, el cual a su vez lo había sido de Jordi Alumà... Es ya, pues, hasta cierto punto, la tercera generación del «estilo Alumà» la que se podría rastrear en la pintura de M. Viaplana, aunque el suyo es un arte bien diferente, tanto en la técnica pictórica como en los temas, y sólo muy de tarde en tarde algún rasgo nos recuerda su lejana procedencia.
En cuanto al estilo, más bien podríamos encajar la pintura de Montserrat Viaplana en el ancho espectro de un cierto subjetivismo, a veces lindante con el surrealismo en cuanto a la aparición de imágenes (perfiles femeninos, lunas, pájaros, raíces) que dan misterio al cuadro, misterio que se acentúa con las sugerencias de los títulos. Pero esta expresión de sentimientos más o menos soterrados se subordina siempre a la fuerza de la materia, de la pintura, con una técnica compleja en la que se combinan distintos pigmentos, (acrílicos, tintas), con un resultado brillante, a veces casi de esmalte. Los colores dominantes, negro, gris, rosado, se ponen al servicio de la imaginación de la pintora, que también emplea, a modo de armazón compositivo, unas sutiles líneas blanquecinas que a veces dividen el cuadro en dos sectores distintos: la noche y el día. Por último, hacer constar la peculiar técnica de la pintora para que la retícula del lienzo quede visible en algunos cuadros y le ayude en el acabado de la obra.
En las pinturas sobre papel, naturalmente, ello no existe, todo queda más fluido, más apagado incluso el brillo de la materia, y lo que se pierde en intensidad se gana a veces en poesía.
Jaume Socías Palau, Barcelona
REVISTA GAL-ART, nº 103, octubre de 1992
MONTSERRAT VIAPLANA Intel·lecte (Sabadell)
Dominan en la obra de Montserrat Viaplana dos factores esenciales que acaban siendo determinantes: un cromatismo rico, denso, sugerente, y un amplio y seguro sentido de los ritmos, tanto lineales como de matices.
La obra de Montserrat Viaplana, situada en las orillas subjetivas de una creación natural de la noción misma de paisaje interior, logra proporcionar al contemplador la riqueza de una interpretación personal de la función decisiva del color, que adquiere, en la creación de la artista, una calidad doblemente significativa-intrínseca, por una parte, en su autonomía, y sabrosamente aguda y equilibradamente austera en su capacidad de traducción mental.
Aprecié, particularmente, esta muestra de una artista cuya creación me merece una especial atención.
Félix Blaya
REVISTA JANO, nº 1007, 18 al 24/9/1992
Montserrat Viaplana es una pintora nacida en La Garriga cuya técnica, muy personal y con marcado contenido expresionista, muestra un claro dominio de la forma y el color. Diversos materiales se combinan en sus obras, de forma que en el mismo cuadro podemos observar la utilización de acrílicos, acuarela, tinta china, etc. Los colores configuran un mundo lleno de ilusiones que invitan a la calma y a la reflexión, las formas, que simplemente insinúan montañas o rostros, nos dan una sensación de paisaje irreal. La Galería de Arte Intel·lecte de Sabadell (Barcelona) nos presenta entre el 22 de septiembre y el 5 de octubre su obra más reciente.
EL PAISATGE EXPRESSIONISTA
DE MONTSERRAT VIAPLANA
En el món de l'art el binomi forma-color determina el grau de qualitat de l'artista, que unit a la tècnica usada, ens permet valorar la seva aportació al terreny creatiu.
Doncs bé, Montserrat Viaplana és un pintora que podem incloure perfectament en aquests apartats, ¡a que té una tècnica molt personal. En un mateix quadre utilitza tinta xinesa, aquarel·la, tremp, acrílic i noguerina.
Potser sigui en el color -predominen blaus, rosats, ocres o terres- on millor es reflecteixen els sentiments i les idees de l'artista. Son colors que usats acuradament, configuren un món ple d'emocions que inviten a la calma i a la reflexió de l'espectador. Si a més a més afegim alguns elements figuratius
-cares, llunes o muntanyes- que a vagades tan sols s'endevinen, dóna com a resultat, la creació d'un paisatge molt especial, quasi sobrenatural.
No podem oblidar que la tasca del seu mestre Ramón Capell -recentment desaparegut- ha estat fonamental en la seva projecció artística, encara que en l'actualitat, Montserrat Viaplana, segueix una altra direcció, aportant la seva empremta personal de marcat contingut expressionista.
Ramón Casalé
Membre de l'Associació Catalana ¡ Internacional de Crítics d'Art.
DE MONTSERRAT VIAPLANA
En el món de l'art el binomi forma-color determina el grau de qualitat de l'artista, que unit a la tècnica usada, ens permet valorar la seva aportació al terreny creatiu.
Doncs bé, Montserrat Viaplana és un pintora que podem incloure perfectament en aquests apartats, ¡a que té una tècnica molt personal. En un mateix quadre utilitza tinta xinesa, aquarel·la, tremp, acrílic i noguerina.
Potser sigui en el color -predominen blaus, rosats, ocres o terres- on millor es reflecteixen els sentiments i les idees de l'artista. Son colors que usats acuradament, configuren un món ple d'emocions que inviten a la calma i a la reflexió de l'espectador. Si a més a més afegim alguns elements figuratius
-cares, llunes o muntanyes- que a vagades tan sols s'endevinen, dóna com a resultat, la creació d'un paisatge molt especial, quasi sobrenatural.
No podem oblidar que la tasca del seu mestre Ramón Capell -recentment desaparegut- ha estat fonamental en la seva projecció artística, encara que en l'actualitat, Montserrat Viaplana, segueix una altra direcció, aportant la seva empremta personal de marcat contingut expressionista.
Ramón Casalé
Membre de l'Associació Catalana ¡ Internacional de Crítics d'Art.
REVISTA GAL-ART nº 106, gener de 1993
MONTSERRAT VIAPLANA - Cal Barber (L'Ametlla del Vallès)
Materias de diferente género le sirven a Montserrat Viaplana para realizar su obra: una colección de la misma ha sido presentada en la “Galeria d'Arts Cal Barber” ofreciendo una suerte de figuraciones que, escapadas de la realidad -la imaginación tiene también la suya- encuentran a través de una interpretación muy subjetivada, imágenes que indudablemente alcanzan resultados pictóricos.
Siguiendo con la subjetividad puede que otros elijan el camino de la abstracción al intentar leerlas, yo me quedo con el resultado plástico/pictórico que las conforma: ni siquiera la imaginación pongo en juego pues me bastan por si mismas.
Francesc Galí
MONTSERRAT VIAPLANA - Cal Barber (L'Ametlla del Vallès)
Materias de diferente género le sirven a Montserrat Viaplana para realizar su obra: una colección de la misma ha sido presentada en la “Galeria d'Arts Cal Barber” ofreciendo una suerte de figuraciones que, escapadas de la realidad -la imaginación tiene también la suya- encuentran a través de una interpretación muy subjetivada, imágenes que indudablemente alcanzan resultados pictóricos.
Siguiendo con la subjetividad puede que otros elijan el camino de la abstracción al intentar leerlas, yo me quedo con el resultado plástico/pictórico que las conforma: ni siquiera la imaginación pongo en juego pues me bastan por si mismas.
Francesc Galí
EL 9 NOU, divendres 30 d’octubre de 1992
Montserrat Viaplana. Cal Barber, l'Ametlla.
Pintures sobre tela i paper
L'Ametlla del Vallès.- Els salts tècnics o materials de Montserrat Viaplana no són espectaculars, sinó pensats i pausats. Per això és convenient fer referència als que semblen últims recursos de la pintora, expressats en quadres com “Introit” o “Altures”, on la incorporació d'uns tons grisos molt apaivagadors ve acompanyada d'uns treballs delicats i matisats quant a textura, que deixen precisament aquestes obres en un estat de pintura oberta i fresca, com si l'espectador hi pogués afegir efectes segons la seva sensibilitat.
“Matèria” i “Espais obscurs” són dues obres que també ofereixen la possibilitat de gaudir d'aquest petit misteri. Curiosament, es tracta en toles les ocasions de pintures sobre paper, que recullen millor la intimitat del treball pictòric.
Quant a les teles, veiem constantment el conreu de la taca i la riquesa de resultats que es poden obtenir sense enfarfegar el quadre, sinó estirant al màxim les possibilitats d'una matèria primera deliberadament limitada. Un valor important és la desigualtat de textures entre rugositats i zones lluents,
la presència del blanc i el negre, els grisos i el complement prudent de colors vius que es reprimeixen per no embellir amb excés de cromatisme allò que pot ser bell per si mateix.
La proliferació de cercles negres com a elements equilibradors del quadre esdevé en alguna ocasió el motiu principal de la pintura, com es el cas d'”Univers”, on el cercle dividit suggereix un astre amb volum i importància específica en la composició,
de la mateixa manera com en altres peces el motiu vol ser un perfil de cara menys interessant que la resta del quadre.
En l'obra “Present i passat” ens fan l'ullet unes empremtes de fulla vegetal senzilles i sense pretensions, que l'autora no ha volgut convertir en recurs abusiu, tot i que il·lustres predecessors en aquesta tècnica -Max Ernst, JJ.Tharrats- ens demostren que les possibilitats son gairebé il·limitades en aquesta direcció.
Hans Móller
Montserrat Viaplana. Cal Barber, l'Ametlla.
Pintures sobre tela i paper
L'Ametlla del Vallès.- Els salts tècnics o materials de Montserrat Viaplana no són espectaculars, sinó pensats i pausats. Per això és convenient fer referència als que semblen últims recursos de la pintora, expressats en quadres com “Introit” o “Altures”, on la incorporació d'uns tons grisos molt apaivagadors ve acompanyada d'uns treballs delicats i matisats quant a textura, que deixen precisament aquestes obres en un estat de pintura oberta i fresca, com si l'espectador hi pogués afegir efectes segons la seva sensibilitat.
“Matèria” i “Espais obscurs” són dues obres que també ofereixen la possibilitat de gaudir d'aquest petit misteri. Curiosament, es tracta en toles les ocasions de pintures sobre paper, que recullen millor la intimitat del treball pictòric.
Quant a les teles, veiem constantment el conreu de la taca i la riquesa de resultats que es poden obtenir sense enfarfegar el quadre, sinó estirant al màxim les possibilitats d'una matèria primera deliberadament limitada. Un valor important és la desigualtat de textures entre rugositats i zones lluents,
la presència del blanc i el negre, els grisos i el complement prudent de colors vius que es reprimeixen per no embellir amb excés de cromatisme allò que pot ser bell per si mateix.
La proliferació de cercles negres com a elements equilibradors del quadre esdevé en alguna ocasió el motiu principal de la pintura, com es el cas d'”Univers”, on el cercle dividit suggereix un astre amb volum i importància específica en la composició,
de la mateixa manera com en altres peces el motiu vol ser un perfil de cara menys interessant que la resta del quadre.
En l'obra “Present i passat” ens fan l'ullet unes empremtes de fulla vegetal senzilles i sense pretensions, que l'autora no ha volgut convertir en recurs abusiu, tot i que il·lustres predecessors en aquesta tècnica -Max Ernst, JJ.Tharrats- ens demostren que les possibilitats son gairebé il·limitades en aquesta direcció.
Hans Móller
MONTSERRAT VIAPLANA
Espais i temps
de Caso Sala d'Art - Barcelona
del 30 d'abril al 13 de maig de 1991
MONTSERRAT VIAPLANA O LA NATURA
COM A ORDRE UNIVERSAL
El tema de la natura sempre ha despertat interès en el món filosòfic i artístic. Ja els presocràtics, amb Tales de Milet i Anxímenes al davant, prenien respectivament l'aigua i l’aire, com a punt de partida o principi de la vida. Amb el foc i la terra completaven els quatre elements naturals que tan sovint admirem en les teles renaixentistes d'un Botticelli o un Leonardo.
Ara bé, sense pretendre emular cap d'aquests personatges cabdals de la historia clàssica, tenim ben a prop nostre un exemple més modest, no exent, tanmateix, de qualitat artística i creativa: Montserrat Viaplana. També ella explora i escorcolla la natura, mitjançant una recerca pictòrica executada amb tècniques acuradíssimes.
Ara fa una mica més d'un any vaig estar present a la seva darrera exposició, en la qual ja s'endevinava un canvi molt notori respecte a èpoques anteriors en què la figuració ocupava un lloc essencial en la seva obra. Les formes només s'hi intuïen i l'abstracció hi era palesa -àdhuc amb petites dosis de matèria- des d'una perspectiva gairebé gestual.
Potser inconscientment, Montserrat Viaplana torna ara a mostrar-nos escenes naturals -amb presències ictiomòrfiques i ocellívoles- tractades amb la delicadesa de qui sap englobar-les en una unitat plàstica, tot esforçant-se per transcendir sensualment qualsevol mena de bucolisme gratuït. La tècnica del dibuix, aquí, aflora amb tota pulcritud -la mà del seu mestre Ramón Capell hi té molt a veure- per part de l'artista. I no només sobresurten en la seva pintura els elements animals -i, de vegades, altres d'humans i vegetals- sinó que el món inanimat, les muntanyes, els núvols o els llacs, apareixen amb torca en la seva obra, d'acord amb la gradualitat i la tonalitat cromàtica que hi aplica. Sense emprar amb profusió gammes primàries -només hi son en voler destacar aspectes molt puntuals- fa ús abundós de verds, terres, ocres, blaus i rosats, atorgant a les seves peces una sensació de calma i placidesa, només trencada per la intuïció de les onades o el vent deis seus continguts.
Es possible que el seu caràcter metòdic, ordenat, disciplinat i obert a la recerca es deixi entreveure en les seves obres, ja que no utilitza pas una sola tècnica pictòrica, com era el cas de l'exposició anterior, on predominava l’acrílic sinó que actualment ens mostra el seu domini de la pintura al tremp, la tinta xinesa, l'aquarel·la i la noguerina, per be que les textures que ara aconsegueix -sempre li ha agradat experimentar a la vegada diferents tècniques- resultin més blanes, lleugeres i suaus.
Montserrat Viaplana, en definitiva, pretén endinsar-nos en el seu món oníric i espiritual, on cel i terra conformen un sol espai natural, un espai dividit feblement amb una línia a modus d'horitzó. Incapaces d'existir l'un sense l'altre, son dos mons individuals en equilibri entre l'espacialitat i la temporalitat. I això és precisament el que recerca l'artista.
RAMON CASALÉ
membre de l'Associació Catalana
i Internacional de Crítics d'Art
REVISTA GAL-ART nº 87, juny de 1991
MONTSERRAT VIAPLANA Sala De Caso
Montserrat Viaplana une la naturaleza a la investigación, a la búsqueda de formas expresivas. Formas y volúmenes nacen describiendo una realidad. Y a partir de este momento aparece la transformación, la mutación. Viaplana hace surgir una nueva visión, resultado de su trabajo. Desde la figuración que antaño la caracterizó hasta la abstracción con fuerte componente lírico, el camino recorrido ha sido largo.
Utiliza diversos elementos, acuarelas, nogalinas, tintas, con el resultado de una técnica mixta consiguiendo unas superficies límpidas, suaves, con una gran riqueza de gamas.
M. Viaplana sigue un camino personal en el que sentimiento e inteligencia se unen para ofrecernos una obra de gran belleza plástica.
J. Llop S.
Espais i temps
de Caso Sala d'Art - Barcelona
del 30 d'abril al 13 de maig de 1991
MONTSERRAT VIAPLANA O LA NATURA
COM A ORDRE UNIVERSAL
El tema de la natura sempre ha despertat interès en el món filosòfic i artístic. Ja els presocràtics, amb Tales de Milet i Anxímenes al davant, prenien respectivament l'aigua i l’aire, com a punt de partida o principi de la vida. Amb el foc i la terra completaven els quatre elements naturals que tan sovint admirem en les teles renaixentistes d'un Botticelli o un Leonardo.
Ara bé, sense pretendre emular cap d'aquests personatges cabdals de la historia clàssica, tenim ben a prop nostre un exemple més modest, no exent, tanmateix, de qualitat artística i creativa: Montserrat Viaplana. També ella explora i escorcolla la natura, mitjançant una recerca pictòrica executada amb tècniques acuradíssimes.
Ara fa una mica més d'un any vaig estar present a la seva darrera exposició, en la qual ja s'endevinava un canvi molt notori respecte a èpoques anteriors en què la figuració ocupava un lloc essencial en la seva obra. Les formes només s'hi intuïen i l'abstracció hi era palesa -àdhuc amb petites dosis de matèria- des d'una perspectiva gairebé gestual.
Potser inconscientment, Montserrat Viaplana torna ara a mostrar-nos escenes naturals -amb presències ictiomòrfiques i ocellívoles- tractades amb la delicadesa de qui sap englobar-les en una unitat plàstica, tot esforçant-se per transcendir sensualment qualsevol mena de bucolisme gratuït. La tècnica del dibuix, aquí, aflora amb tota pulcritud -la mà del seu mestre Ramón Capell hi té molt a veure- per part de l'artista. I no només sobresurten en la seva pintura els elements animals -i, de vegades, altres d'humans i vegetals- sinó que el món inanimat, les muntanyes, els núvols o els llacs, apareixen amb torca en la seva obra, d'acord amb la gradualitat i la tonalitat cromàtica que hi aplica. Sense emprar amb profusió gammes primàries -només hi son en voler destacar aspectes molt puntuals- fa ús abundós de verds, terres, ocres, blaus i rosats, atorgant a les seves peces una sensació de calma i placidesa, només trencada per la intuïció de les onades o el vent deis seus continguts.
Es possible que el seu caràcter metòdic, ordenat, disciplinat i obert a la recerca es deixi entreveure en les seves obres, ja que no utilitza pas una sola tècnica pictòrica, com era el cas de l'exposició anterior, on predominava l’acrílic sinó que actualment ens mostra el seu domini de la pintura al tremp, la tinta xinesa, l'aquarel·la i la noguerina, per be que les textures que ara aconsegueix -sempre li ha agradat experimentar a la vegada diferents tècniques- resultin més blanes, lleugeres i suaus.
Montserrat Viaplana, en definitiva, pretén endinsar-nos en el seu món oníric i espiritual, on cel i terra conformen un sol espai natural, un espai dividit feblement amb una línia a modus d'horitzó. Incapaces d'existir l'un sense l'altre, son dos mons individuals en equilibri entre l'espacialitat i la temporalitat. I això és precisament el que recerca l'artista.
RAMON CASALÉ
membre de l'Associació Catalana
i Internacional de Crítics d'Art
REVISTA GAL-ART nº 87, juny de 1991
MONTSERRAT VIAPLANA Sala De Caso
Montserrat Viaplana une la naturaleza a la investigación, a la búsqueda de formas expresivas. Formas y volúmenes nacen describiendo una realidad. Y a partir de este momento aparece la transformación, la mutación. Viaplana hace surgir una nueva visión, resultado de su trabajo. Desde la figuración que antaño la caracterizó hasta la abstracción con fuerte componente lírico, el camino recorrido ha sido largo.
Utiliza diversos elementos, acuarelas, nogalinas, tintas, con el resultado de una técnica mixta consiguiendo unas superficies límpidas, suaves, con una gran riqueza de gamas.
M. Viaplana sigue un camino personal en el que sentimiento e inteligencia se unen para ofrecernos una obra de gran belleza plástica.
J. Llop S.
MONTSERRAT VIAPLANA
del 12 d'octubre al 31 d'octubre de 1991
GALERIA D'ARTS CAL BARBER
L'AmetlIa del Valles (Barcelona)
EL DILECTE MÓN DE MONTSERRAT VIAPLANA
Actualment es discuteix la validesa o qualitat de determinades tendències sorgides del panorama artístic internacional, com el «post-modemisme», la «neo-figuració» o el «neo-expresionisme»; però al mateix temps, també hi ha artistes que es mouen en altres direccions. Aquest es el cas de Montserrat Viaplana (La Garriga), deixeble del pintor garriguenc Ramón Capell, que mitjançant una senzilla però eficient tasca creativa, aconsegueix uns resultats prou interessants i cal que nosaltres els valorem. La seva obra s'emmarca dins del terreny figuratiu, on apareixen ocells, muntanyes, llacs o núvols, disposats de forma ordenada en el quadre i ens mostren el domini que posseeix del dibuix. Referint-nos a la tècnica utilitzada, treballa freqüentment el tremp, la tinta xinesa, la noguerina i l'aquarel·la.
Montserrat Viaplana, en definitiva, no tant sols pretén iniciar l'espectador a contemplar plàcidament la seva obra, sinó que ens obliga a introduir-nos en els seus pensaments, escorcollant cada fragment de la tela.
RAMÓN CASALÉ
del 12 d'octubre al 31 d'octubre de 1991
GALERIA D'ARTS CAL BARBER
L'AmetlIa del Valles (Barcelona)
EL DILECTE MÓN DE MONTSERRAT VIAPLANA
Actualment es discuteix la validesa o qualitat de determinades tendències sorgides del panorama artístic internacional, com el «post-modemisme», la «neo-figuració» o el «neo-expresionisme»; però al mateix temps, també hi ha artistes que es mouen en altres direccions. Aquest es el cas de Montserrat Viaplana (La Garriga), deixeble del pintor garriguenc Ramón Capell, que mitjançant una senzilla però eficient tasca creativa, aconsegueix uns resultats prou interessants i cal que nosaltres els valorem. La seva obra s'emmarca dins del terreny figuratiu, on apareixen ocells, muntanyes, llacs o núvols, disposats de forma ordenada en el quadre i ens mostren el domini que posseeix del dibuix. Referint-nos a la tècnica utilitzada, treballa freqüentment el tremp, la tinta xinesa, la noguerina i l'aquarel·la.
Montserrat Viaplana, en definitiva, no tant sols pretén iniciar l'espectador a contemplar plàcidament la seva obra, sinó que ens obliga a introduir-nos en els seus pensaments, escorcollant cada fragment de la tela.
RAMÓN CASALÉ
Membre de l'Associació Catalana i Internacional de Crítics d'Art
REVISTA GAL-ART, nº 92, novembre 1991
MONTSERRAT VIAPLANA
Cal Barber (L'Ametlla del Vallès)
Montserrat Viaplana utiliza para expresarse la aguada, nogalina, tinta china... La materia le sirve, al igual que el espacio y el color, para expresarse, para reflejar un mundo de sentimientos, de pensamientos. Obra la suya de monólogo, de introversión, de búsqueda de comunicación. Soledad compartida, charla amena, plasmado en una obra en la que resalta la elegancia cromática, el juego de color y espacio que el buen manejo de los materiales que utiliza le permiten alcanzar.
A. Santamaría
EL 9 NOU, divendres 18 d'octubre de 1991 - Cròniques d’art
Montserrat Viaplana. Cal Barber, L'Ametlla del Vallès.
Fins al 31 d'octubre. Pintures sobre tela i sobre paper.
A molts pintors els succeeix que produeixen de manera diferent quan ho fan sobre paper que si ho fan damunt d'un llenç. Les pintures sobre paper de Montserrat Viaplana mostren una feina interessant i suggerent que de ben segur li resulta també divertida de fer, en haver de comptar amb l'atzar, ni que sigui una mica, quan després d'intervenir la pintura força dissolta s'assecarà i es convertirà en efectes nous.
Els seus temes són
superfícies accidentades a manera de paisatges, on juga amb el blanc del paper que l'espàtula modifica i hi causa veladures; de tant en tant apareix un motiu equilibrador, com si no se'n pogués estar de posar-los: formes de peixos, siluetes d'aus i unes boles com les que durant tants anys se li escapaven a J.J.Tharrats. Una peça rica en matisos es “Llum del bosc”,
en contrast “Acords”, afortunadament petita, ens demostra que els colors, si no es vigila, fan giragonses incontrolades. “Aigua vessant” té l'interès de l'empremta a la manera de monotip ràpid, mentre “Solidaritat” no convenç, l'ull que s'hi fixa amistós.
Hans Móller
REVISTA GAL-ART, nº 92, novembre 1991
MONTSERRAT VIAPLANA
Cal Barber (L'Ametlla del Vallès)
Montserrat Viaplana utiliza para expresarse la aguada, nogalina, tinta china... La materia le sirve, al igual que el espacio y el color, para expresarse, para reflejar un mundo de sentimientos, de pensamientos. Obra la suya de monólogo, de introversión, de búsqueda de comunicación. Soledad compartida, charla amena, plasmado en una obra en la que resalta la elegancia cromática, el juego de color y espacio que el buen manejo de los materiales que utiliza le permiten alcanzar.
A. Santamaría
EL 9 NOU, divendres 18 d'octubre de 1991 - Cròniques d’art
Montserrat Viaplana. Cal Barber, L'Ametlla del Vallès.
Fins al 31 d'octubre. Pintures sobre tela i sobre paper.
A molts pintors els succeeix que produeixen de manera diferent quan ho fan sobre paper que si ho fan damunt d'un llenç. Les pintures sobre paper de Montserrat Viaplana mostren una feina interessant i suggerent que de ben segur li resulta també divertida de fer, en haver de comptar amb l'atzar, ni que sigui una mica, quan després d'intervenir la pintura força dissolta s'assecarà i es convertirà en efectes nous.
Els seus temes són
superfícies accidentades a manera de paisatges, on juga amb el blanc del paper que l'espàtula modifica i hi causa veladures; de tant en tant apareix un motiu equilibrador, com si no se'n pogués estar de posar-los: formes de peixos, siluetes d'aus i unes boles com les que durant tants anys se li escapaven a J.J.Tharrats. Una peça rica en matisos es “Llum del bosc”,
en contrast “Acords”, afortunadament petita, ens demostra que els colors, si no es vigila, fan giragonses incontrolades. “Aigua vessant” té l'interès de l'empremta a la manera de monotip ràpid, mentre “Solidaritat” no convenç, l'ull que s'hi fixa amistós.
Hans Móller
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
