MONTSERRAT VIAPLANA
Espais i temps
de Caso Sala d'Art - Barcelona
del 30 d'abril al 13 de maig de 1991
MONTSERRAT VIAPLANA O LA NATURA
COM A ORDRE UNIVERSAL
El tema de la natura sempre ha despertat interès en el món filosòfic i artístic. Ja els presocràtics, amb Tales de Milet i Anxímenes al davant, prenien respectivament l'aigua i l’aire, com a punt de partida o principi de la vida. Amb el foc i la terra completaven els quatre elements naturals que tan sovint admirem en les teles renaixentistes d'un Botticelli o un Leonardo.
Ara bé, sense pretendre emular cap d'aquests personatges cabdals de la historia clàssica, tenim ben a prop nostre un exemple més modest, no exent, tanmateix, de qualitat artística i creativa: Montserrat Viaplana. També ella explora i escorcolla la natura, mitjançant una recerca pictòrica executada amb tècniques acuradíssimes.
Ara fa una mica més d'un any vaig estar present a la seva darrera exposició, en la qual ja s'endevinava un canvi molt notori respecte a èpoques anteriors en què la figuració ocupava un lloc essencial en la seva obra. Les formes només s'hi intuïen i l'abstracció hi era palesa -àdhuc amb petites dosis de matèria- des d'una perspectiva gairebé gestual.
Potser inconscientment, Montserrat Viaplana torna ara a mostrar-nos escenes naturals -amb presències ictiomòrfiques i ocellívoles- tractades amb la delicadesa de qui sap englobar-les en una unitat plàstica, tot esforçant-se per transcendir sensualment qualsevol mena de bucolisme gratuït. La tècnica del dibuix, aquí, aflora amb tota pulcritud -la mà del seu mestre Ramón Capell hi té molt a veure- per part de l'artista. I no només sobresurten en la seva pintura els elements animals -i, de vegades, altres d'humans i vegetals- sinó que el món inanimat, les muntanyes, els núvols o els llacs, apareixen amb torca en la seva obra, d'acord amb la gradualitat i la tonalitat cromàtica que hi aplica. Sense emprar amb profusió gammes primàries -només hi son en voler destacar aspectes molt puntuals- fa ús abundós de verds, terres, ocres, blaus i rosats, atorgant a les seves peces una sensació de calma i placidesa, només trencada per la intuïció de les onades o el vent deis seus continguts.
Es possible que el seu caràcter metòdic, ordenat, disciplinat i obert a la recerca es deixi entreveure en les seves obres, ja que no utilitza pas una sola tècnica pictòrica, com era el cas de l'exposició anterior, on predominava l’acrílic sinó que actualment ens mostra el seu domini de la pintura al tremp, la tinta xinesa, l'aquarel·la i la noguerina, per be que les textures que ara aconsegueix -sempre li ha agradat experimentar a la vegada diferents tècniques- resultin més blanes, lleugeres i suaus.
Montserrat Viaplana, en definitiva, pretén endinsar-nos en el seu món oníric i espiritual, on cel i terra conformen un sol espai natural, un espai dividit feblement amb una línia a modus d'horitzó. Incapaces d'existir l'un sense l'altre, son dos mons individuals en equilibri entre l'espacialitat i la temporalitat. I això és precisament el que recerca l'artista.
RAMON CASALÉ
membre de l'Associació Catalana
i Internacional de Crítics d'Art
REVISTA GAL-ART nº 87, juny de 1991
MONTSERRAT VIAPLANA Sala De Caso
Montserrat Viaplana une la naturaleza a la investigación, a la búsqueda de formas expresivas. Formas y volúmenes nacen describiendo una realidad. Y a partir de este momento aparece la transformación, la mutación. Viaplana hace surgir una nueva visión, resultado de su trabajo. Desde la figuración que antaño la caracterizó hasta la abstracción con fuerte componente lírico, el camino recorrido ha sido largo.
Utiliza diversos elementos, acuarelas, nogalinas, tintas, con el resultado de una técnica mixta consiguiendo unas superficies límpidas, suaves, con una gran riqueza de gamas.
M. Viaplana sigue un camino personal en el que sentimiento e inteligencia se unen para ofrecernos una obra de gran belleza plástica.
J. Llop S.
Espais i temps
de Caso Sala d'Art - Barcelona
del 30 d'abril al 13 de maig de 1991
MONTSERRAT VIAPLANA O LA NATURA
COM A ORDRE UNIVERSAL
El tema de la natura sempre ha despertat interès en el món filosòfic i artístic. Ja els presocràtics, amb Tales de Milet i Anxímenes al davant, prenien respectivament l'aigua i l’aire, com a punt de partida o principi de la vida. Amb el foc i la terra completaven els quatre elements naturals que tan sovint admirem en les teles renaixentistes d'un Botticelli o un Leonardo.
Ara bé, sense pretendre emular cap d'aquests personatges cabdals de la historia clàssica, tenim ben a prop nostre un exemple més modest, no exent, tanmateix, de qualitat artística i creativa: Montserrat Viaplana. També ella explora i escorcolla la natura, mitjançant una recerca pictòrica executada amb tècniques acuradíssimes.
Ara fa una mica més d'un any vaig estar present a la seva darrera exposició, en la qual ja s'endevinava un canvi molt notori respecte a èpoques anteriors en què la figuració ocupava un lloc essencial en la seva obra. Les formes només s'hi intuïen i l'abstracció hi era palesa -àdhuc amb petites dosis de matèria- des d'una perspectiva gairebé gestual.
Potser inconscientment, Montserrat Viaplana torna ara a mostrar-nos escenes naturals -amb presències ictiomòrfiques i ocellívoles- tractades amb la delicadesa de qui sap englobar-les en una unitat plàstica, tot esforçant-se per transcendir sensualment qualsevol mena de bucolisme gratuït. La tècnica del dibuix, aquí, aflora amb tota pulcritud -la mà del seu mestre Ramón Capell hi té molt a veure- per part de l'artista. I no només sobresurten en la seva pintura els elements animals -i, de vegades, altres d'humans i vegetals- sinó que el món inanimat, les muntanyes, els núvols o els llacs, apareixen amb torca en la seva obra, d'acord amb la gradualitat i la tonalitat cromàtica que hi aplica. Sense emprar amb profusió gammes primàries -només hi son en voler destacar aspectes molt puntuals- fa ús abundós de verds, terres, ocres, blaus i rosats, atorgant a les seves peces una sensació de calma i placidesa, només trencada per la intuïció de les onades o el vent deis seus continguts.
Es possible que el seu caràcter metòdic, ordenat, disciplinat i obert a la recerca es deixi entreveure en les seves obres, ja que no utilitza pas una sola tècnica pictòrica, com era el cas de l'exposició anterior, on predominava l’acrílic sinó que actualment ens mostra el seu domini de la pintura al tremp, la tinta xinesa, l'aquarel·la i la noguerina, per be que les textures que ara aconsegueix -sempre li ha agradat experimentar a la vegada diferents tècniques- resultin més blanes, lleugeres i suaus.
Montserrat Viaplana, en definitiva, pretén endinsar-nos en el seu món oníric i espiritual, on cel i terra conformen un sol espai natural, un espai dividit feblement amb una línia a modus d'horitzó. Incapaces d'existir l'un sense l'altre, son dos mons individuals en equilibri entre l'espacialitat i la temporalitat. I això és precisament el que recerca l'artista.
RAMON CASALÉ
membre de l'Associació Catalana
i Internacional de Crítics d'Art
REVISTA GAL-ART nº 87, juny de 1991
MONTSERRAT VIAPLANA Sala De Caso
Montserrat Viaplana une la naturaleza a la investigación, a la búsqueda de formas expresivas. Formas y volúmenes nacen describiendo una realidad. Y a partir de este momento aparece la transformación, la mutación. Viaplana hace surgir una nueva visión, resultado de su trabajo. Desde la figuración que antaño la caracterizó hasta la abstracción con fuerte componente lírico, el camino recorrido ha sido largo.
Utiliza diversos elementos, acuarelas, nogalinas, tintas, con el resultado de una técnica mixta consiguiendo unas superficies límpidas, suaves, con una gran riqueza de gamas.
M. Viaplana sigue un camino personal en el que sentimiento e inteligencia se unen para ofrecernos una obra de gran belleza plástica.
J. Llop S.
No hay comentarios:
Publicar un comentario